BON NADAL I FELIÇ 2008

 

 

Vista prèvia

[@more@]



1 comentari

LA NIT DE YALTA

Ahir vespre, sense pretensió de fer-ho, vam mig celebrar la nit de Yalta. N'E. i en J. ens havien convocat a ca seva per celebrar la vertadera nit de Nadal, la que es celebrava com a festa pagana abans del cristianisme, i que era la festa de la llum, la que conmemorava, sent la nit més llarga, l'arribada del sol, ja que tot a entrar a l'hivern és a partir d'ara que els dies es fan més llargs. Aquesta celebració té els seus origens al món persa, en la època on dues religions imperaven simultaneament: el culte a Mitra i el culte a Zoroastre, en definitiva el culte al Sol i a la natura. A Iran encara es celebra. Nosaltres vam reunir-nos al voltant d'una taula, vam menjar ensaladas, pamboli i molt de xocolata, i vam compartir. Cada u contava alguna cosa: n'E. ens va contar tota aquesta història, en H. la celebració persa de l'Any Nou, que es fa quan entra la primavera, en M. va llegir un poema dedicat al sol, i jo vaig llegir cinc petits contes sufís, que parlaven de l'amor, de la vida, de la por…Al final de festa va ser tirant al cel focs artificials, la llum sobre la foscor de la nit. A Iran no ho fan així, però l'important és la unió i tot el que es comparteix. Ells mengen síndria (molt difícil de trobar ja en aquesta època) i una barreja de fruits secs, així com pomes i magranes. Asseguts al terra, clar, voltant aquest menjar, es conten històries i acaben la vetllada adivinant el futur mitjançant el llibre de poemes d'un poeta persa que obrin a l'atzar i a l'atzar interpreten. Va ser una nit bella, ahir vespre, massa curta, com sempre (a pesar de ser la més llarga). I ara, au, a pujar una muntanya!! Feliç Yalta

[@more@]



2s comentaris

CARTA A LA MEVA GERMANA

Mumare no va parir viva més nina que jo, però tinc una germana. És prima, però forta; és dolça, però no empalaga; és necessària, però es pensa ínfima. Jo l'estim molt. Ella ho sap. Crec però que ara ho ha oblidat i recula com els crancs per por de perdre'm. També podria ser que fos ella la que no m'estimàs a mi i s'hagués cansat de la meva presència. És difícil saber-ho perquè parla poc quan alguna cosa li dol. L'altre dia em va regalar un quadern verd per a que pugui escriure les meves dèries. Té les vores de les fulles, aquest petit quadern, de color daurat, com les tenien abans les biblies o els llibres importants. Em fa por encetar-lo. Però quan ho faci m'agradaria fer-ho amb una carta dirigida a ella, encara que potser mai la llegís. Diria quelcom així:

Estimada amiga-germana, ja fa més d'una dècada que compartim vida, anhels i somnis, preocupacions i penes, gateres i converses, ja fa més d'una dècada que tenim al pit un paravent que ens protegeix del verí dels altres i sabem engronsar la nostra amistat amb millor o pitjor fortuna, segons l'època, però amb constància. Aquesta amistat amiga-germana, jo mai l'he considerada un sacrifici, una obligació, o una necessitat d'aquestes que es tenen quan no hi ha cap altra cosa plena. Per això em dol que el teu únic anhel, ara que passam una etapa de certa distància, sigui poder tenir-nos una a l'altra si ens feim falta. Els amics es tenen sempre, a les bones i a les males; i els germans més: els germans parlen. No sé què és el que ens separa: el teu desordre? la teva inconstància? la meva exigència? el nostre egoísme? Potser res d'això, potser simplement, l'espai menut d'una paraula, simplement poder mirar-nos als ulls, agafar-nos les mans, com tantes altres vegades, i dir-nos "t'estim", "em faltes", "t'enyor", "això que has dit em molesta". Això és el que diferencia les relacions de les estimacions: que em vegis dèbil i no passi res, que et vegi fràgil i no passi res. Si et despulles i fan befa del teu nu, o aprofiten per ferir-te, o t'ignoren, les persones ràpidament ens vestim, aixecam la barbeta al cel, ens protegim i començam a llançar el que hem rebut. Però si estimes al que t'ha fet mal, no hi ha més remei que restar nu. Si ell ho veu i es mareix el teu amor, segur que et curarà les ferides. Jo no sé què passarà entre tu i jo. Si la distància es farà impossible, si serà tanta que arribarem, circulars, a tornar topar-nos, si, per el contrari, anirem fent passes de retorn fins a trobar-nos. Sigui com sigui, el temps mana, la vida fila, les coses passen, els sentiments floreixen o s'amaguen, i el sol surt i la lluna mira, i jo t'estim amiga-germana, amb el teu desordre, amb la teva absència, amb el teu silenci, amb les teves ganes. Passi el que passi, no ho oblidis: per a mi, ets la meva germana.

[@more@]



2s comentaris

QUINA NIT LA D’AQUELL ANY

Vista prèvia

Circula un meme que ningú m'ha demanat que faci però que trob molt adient per fer aquests dies, quan alguns de manera natural feim balanç de tot el que ens ha aportat l'any. A voltes, quan el cap vola, es fa de tota una vida. Vagi el post d'avui com exercici:

JO FA 10 ANYS

Al 1997 estudiava en la Universitat Història de l'Art, amb notes bastant mediocres (dos excel·lents això sí, però un bon grapat de no presentat) i era alumna col·laboradora del departament, on catalogava llibres i revistes i sabia de totes les seves passions (infidelitats, gelosies, desitjos…). Els matins feia un curs d'iniciació a la fotografia i els cap de setmana feia feina de caixera a un hipermercat. Vestia sempre de negre i feia coses tan estranyes com botar-me les classes d'història antiga per anar a jugar a trivial a la gespa de la facultat, passar-me molts de capvespres a un cafè que es deia "Ângel Blau" filosofant amb els amics mentre beviem cafè amb llet a l'hivern i herbes dolces a l'estiu, i enamorar-me del profe de fotografia, un jove absolutament pretensiós que possiblement era gay però que a mi em fascinava perquè abans de conéixer-lo havia somniat amb ell. Devia tenir 10 anys més que jo i li mancava un bocí de dit. Ara per ara em fa gràcia pensar que em podia agradar algú que es passejava amb un camiseta de superman o un capell blanc estil anys 20 segons l'humor en que es llevava i que es passava el temps criticant Mallorca perquè havia estudiat a Barcelona, la gran ciutat. La meva vida era simple. Ja escrivia. Però ni havia publicat ni m'havia presentat mai a cap premi literari.

JO FA CINC ANYS

A l'any 2002 sofria molt. El meu persa, després de 3 anys de relació estable, em seguia estimant amb passió i jo, en canvi, tenia una crisis existencialista generalitzada. Em barellava amb ell dia sí i dia no. Estava mig enamorada platònicament de 3 o 4 homes al mateix temps i d'una cabra. Però era fidel i això em desequilibrava. Ja havia guanyat 3 premis literaris, dos dels quals ja eren llibres. Seguia escrivint. Havia introduit el color a la meva roba, granats, verds i marrons, que ja era molt…però em passava la major part del temps trista. Tenia mal als genolls, vessaments de líquit sinovial cada instant i una vida laboral com a funcionària interina que començava a perfilar-se grisa, a pesar que va ser una època de govern d'esquerra, de compromís amb la llengua, de feina en equip, d'aires lluitadors i nobles.

JO FA 1 ANY

L'any passat per aquestes dates tenia AMOR, però no feina, mai la felicitat completa. El Nadal es presentava ple d'esperança, i a la fi, amb la companyia estable del meu persa, en la nostra segona, i esper que definitiva, etapa, de vida en comú. Una convivència bella i tranquila, plena de pau. M'engoixava el tema laboral, m'engoixava la malaltia de la meva amiga que estava en un punt molt crític, però en general tot era bo. Cinc premis més literaris i molta inventiva i un record d'amor polonès esvaïnt-se.

JO AHIR

Visita mèdica per un tema que em té un poc engoixada, però que segurament es quedarà en una preocupació més. Darreres compres de nadal: la mare, la cunyada…i encara em queden tres. Experiments culinaris el capvespre amb èxit absolut. Lectura íntima del llibre de poemes d'un poeta persa, Omar Jayyam, un alcòholic pre-islàmic tenint en compte tanta lloança que fa al vi. Alguna conversa virtual amb alguns amics. Molts de somnis, com sempre.

JO FA 1 HORA

Fregava el terra amb cera i recollia la roba estesa. Començava a pensar que m'agradaria escriure aquest post.

No passaré a la història, ja ho veis. Mai una aspirant a escriptora-professora-maruja-somniadora ha passat a la història. Em bastaria que quedàs en la memòria d'algú. Demanar que quedi en el cor potser ja és massa.

[@more@]

3s comentaris

QUINA NIT LA D’AQUELL ANY

Vista prèvia

Circula un meme que ningú m'ha demanat que faci però que trob molt adient per fer aquests dies, quan alguns de manera natural feim balanç de tot el que ens ha aportat l'any. A voltes, quan el cap vola, es fa de tota una vida. Vagi el post d'avui com exercici:

JO FA 10 ANYS

Al 1997 estudiava en la Universitat Història de l'Art, amb notes bastant mediocres (dos excel·lents això sí, però un bon grapat de no presentat) i era alumna col·laboradora del departament, on catalogava llibres i revistes i sabia de totes les seves passions (infidelitats, gelosies, desitjos…). Els matins feia un curs d'iniciació a la fotografia i els cap de setmana feia feina de caixera a un hipermercat. Vestia sempre de negre i feia coses tan estranyes com botar-me les classes d'història antiga per anar a jugar a trivial a la gespa de la facultat, passar-me molts de capvespres a un cafè que es deia "Ângel Blau" filosofant amb els amics mentre beviem cafè amb llet a l'hivern i herbes dolces a l'estiu, i enamorar-me del profe de fotografia, un jove absolutament pretensiós que possiblement era gay però que a mi em fascinava perquè abans de conéixer-lo havia somniat amb ell. Devia tenir 10 anys més que jo i li mancava un bocí de dit. Ara per ara em fa gràcia pensar que em podia agradar algú que es passejava amb un camiseta de superman o un capell blanc estil anys 20 segons l'humor en que es llevava i que es passava el temps criticant Mallorca perquè havia estudiat a Barcelona, la gran ciutat. La meva vida era simple. Ja escrivia. Però ni havia publicat ni m'havia presentat mai a cap premi literari.

JO FA CINC ANYS

A l'any 2002 sofria molt. El meu persa, després de 3 anys de relació estable, em seguia estimant amb passió i jo, en canvi, tenia una crisis existencialista generalitzada. Em barellava amb ell dia sí i dia no. Estava mig enamorada platònicament de 3 o 4 homes al mateix temps i d'una cabra. Però era%

[@more@]

Comentaris tancats a QUINA NIT LA D’AQUELL ANY

TANTS PER CENT

A l'aparcament del pàrquing de l'hospital d'Inca sols hi caben, possiblement, el 3% dels cotxes que caben a l'hipermercat Carrefour. A la bosseta daurada de la nena pija hi cab, possiblement, un 1% de tot el que cabria a la motxilla d'aquell indigent i segur que tendria menys valor. A l'espai del camp de golf que ara veig, hi cabrien possiblement un 100% més de cultius que el que té el pagès a fora vila, just per proveir-se de quatre verdures. A la meva boca hi caben, possiblement, un 50% més de paraules de les que hauria de tenir. A les seves mans hi cab possiblement un 1000% més de tot l'amor que molts mai podríem oferir. Als vostres ulls hi caben ara, possiblement, totes les meves gràcies, que són un tant per cent bastant menor del que us voldria fer sentir. Bon Nadal

[@more@]

3s comentaris

SOLIDARIS

"Vista

Vista prèvia

I això com va? El dia que estic més tancada, i no sé donar, van i em donen a mi el premi al blog solidari. Això ho ha fet en Josep Manel http://cat.bloctum.com/josepmanel per donar-me ànims, perquè em veu un poc trista i sap que no m'ha de durar gaire. Li don les gràcies (vaja, acab de donar alguna cosa), important quan passes un moment en que no estàs receptiva i per tant, et manca la capacitat d’entrega. He tancat per vacances i no sé acollir. M’encantaria poder acollir-me dins les formes que m’envolten, que se’m quedès somriure d’il·lusió per exemple, però ara pas aquesta etapa i l’he de viure. Així que donant les gràcies, de nou, i sense més espera nomín als meus 7 blocs solidaris: Rock and Roll al seu blau hotel http://bluehotel.bloc.cat/,perquè ens dóna als que no sabem enfadar-nos la possibilitat de vessar ràbies, Giorgio Grappa http://anotacionsalmarge.blogspot.com/perquè s’esforça per donar, jo ho sé, i perquè vull que sigui el meu regal de Nadal, ara que fa tant de temps que ja no sabem u de l'altre, Chat Noir http://elgatfentvia.blogspot.com/ perquè les seves imatges sempre són precioses i més les seves reflexions que ens regala, Dan http://centpeus.blogspot.com/perquè ens dóna als de lletres molts de coneixements que mai gosaríem imaginar entendre i perquè així estarà nominat doblement,Jacqueline http://www.bloc.cat/22 perquè m'encanta com escriu i ens dóna literatura en maiúscules, Octubrina http://octubrina.balearweb.net/ perquè du els aires de la meva terra i em dóna coratge perquè escriu molt semblant a com jo ho faig i m’agradai a Jaqme http://estrats.blogspot.com/ per obligar-me a donar la meva opinió al participar en una novel·la democràtica[@more@]

7s comentaris

REGALS

Vista prèvia

És dissabte i, de nou, he deixat la muntanya per una escalada més dura: la de les compres de Nadal. Estic intentant retardar al màxim el moment, quan els meus nervis, la meva cartera i la meva integritat física i espiritual entrin a l'escorxador de les tendes. No sortiré sencera, hauran fet sobrassades de mi. I una lleugera sensació de disgust em penjarà dels dits durant molts de dies.

Va haver un temps en que m'agradava fabricar els regals. Ara ja no tinc temps. Ni fàbrica, perquè tampoc hi ha ganes ni il·lusió suficient. Darrerament he perdut l'adoració que sentia per alguns amics. Alguns han fuit, potser pensant que, des de que estic enamorada, ja no cab més amor dins el meu cor -i s'equivoquen-, altres no em tracten com voldria, altres sembla que esperen com aus malignes a que les coses tornin a ser com abans. I jo call i esper. I no don cap regal. Estic en el moment de la incapacitat d'entrega, inoportunament antinadalenca. Malgrat això, alguna dependenta cansada em cobrarà per un grapat d'objectes que hauran multiplicat el seu preu i haurà persones que rebran els meus regals. No sé si s'adonaran del meu desencant. No sé si els importarà.

Estic retardant el moment de partir i entrar dins la voràgine devoradora del consumisme, obligada a decidir, a elegir, a donar, a donar-me…avui que estaria millor dins el meu cornet pelat, en silenci.

[@more@]

1 comentari

MOBILITZATS

L'altre vespre em vaig adonar, dins el tren, que de 8 persones que hi havia al redol del vagó que la meva vista abarcava, 6 estaven amb el mòbil en marxa. No parlant, sino escrivint missatges o jugant a no sé quins jocs que porten, o consultant internet des d'allà potser. D'aquests 6 (cap superava els 40 anys), 4 duien, ademés, la música penjada de les orelles. De sobte em vaig sentir com un ser d'altra època. I em vaig adonar d'un dels greus problemes de la nostra nova societat: la incapacitat per estar en silenci pensant o simplement gaudient dels estímuls externs. Aquests nous comportaments autistes em semblen una de les causes per les quals els joves d'avui en dia no pensin. Estar amb un mateix és una gran feina, intentar coneixer-se, acceptar-se com s'és. També ho és ser capaç de mirar fora. Tinc la sensació que el nou home no sap mirar, ni dintre ni fora; se passa el temps fugint de si mateix i el seu entorn. Augur un mal futur per a la nostra gent.

[@more@]

2s comentaris

EL MALLORQUÍ METRO MARÍTIM

Tenim un metro marítim, ja ho sabeu. Al principi nomes es podia intuir, com en una premonició, perquè a algú se li va acudir adornar l'estació intermodal amb un gegantí mural fet amb una fotografia interminable de màstils de vaixell. Era xulo. M'agraden els màstils blancs creixent cap el blau, com pinacles de catedral. Llavors encara no sabiem que la idea seria, efectivament, premonitòria, que amb les primeres pluges es sumergeria i seria la mar que bressolaria aquells vaixells fotogràfics i que a punt d'arribar Nadal encara no s'hauria solucionat. El tren sí que funciona. Hi ha nombroses goteres, això sí, com si aquest metro presemptuós no es pogués desfer de la seva natura aquàtica. Jo, quan viatj en tren, no sé per què, arrib a casa feta sirena i no puc evitar llançar petits cants i cercar alguns mariners. I a les mans em creixen copinyes, i acab d'escopir una estrella de mar. Lo pitjor de tot és l'olor a alga. No a tothom agrada aquesta natura fonedissa. Però no és culpa meva. És el metro.

[@more@]

1 comentari