TUBERCULOSI

Som tan dolorosament anacrònica que la més greu malaltia que he patit ha estat la tuberculosi. D'això ja fa gairebé 9 anys. Era tot pell i ossos en aquell temps i n'A. em va dur a l'hospital el conte de l'anequet lleig perquè estava convençuda de que havia enmalaltit voluntariàment. Possiblement no s'equivocava. He de confessar que els meus desitjos de perfecció se m'havien anat de les mans i havia entrat en una bulímica i anorèxica espiral de destrucció. Aquells dies va nevar a Mallorca. Des de l'habitació de l'hospital, entre tossina i escopinada de sang, mirava el Castell de Bellver encapellat de neu. Em pensava que em moriria i vaig demanar a Déu que no em deixés partir encara. Tenia 25 anys i encara no havia pogut estimar sense patir. Em va fer cas, afortunadament, però una part de mi sí va morir aquells dies: la nina que va haver de viure la mort de l'anciana que tenia al llit del costat, una mort molt agre, llarga i dolorosa. Durant molt de temps després somniava que em trobava cadàvers davall del llit i dins l'armari i els calaixos. Va ser cruel aquella constatació de l'adéu d'una persona. I des de llavors, el pes de la mort m'ha acompanyat més que mai. Tots hi anam de la mà, com una mare que ens acompanya pels nostres dies, però aclucam els ulls, no volem mirar-la. No sabem quan decidirà estirar-nos i dir-nos: no, s'ha acabat, tornes a casa. No ho sabem i pot passar en qualsevol moment, abans inclús del malalt que pensa que aviat partirà. Però això no és consol, ja ho sé, per qui ja li ha vist l'ombra. Fa temps que em pregunt què ha de ser millor, partir de cop, per sorpresa, o passar una malaltia que fa que et preparis i preparis als que t'estimen, que et dóna el regal de poder acomiadar-te? Dins la seva realitat, cada opció és cruel. Envellir és preparar-se per a l'adéu i això ja és un regal. Haver mort de tuberculosi a l'any 1999 hagués estat molt romàntic. Avui, però, el romanticisme el veig al poder envellir lentament aprop dels éssers estimats i desapareixer a poc a poc per a que no es noti gaire, com la rosa que va perdent pètals dia a dia. Fa dies que no sé res de n'E. Tenia dolor, em va dir. Tinc por de telefonar-la. No sé donar consol.

[@more@]



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una comentari en l'entrada: TUBERCULOSI

  1. josepmanel diu:

    Efectivament, tot passa. Sempre hi ha un preu. Però tot passa. Fa bo projectar-se fins a una vida pareguda a la que portaves abans d’aquest petit trasbals i que saps que, més tard o prompte, podràs resseguir. Fa bo llegir/escoltar les paraules d’aquells qui, per un motiu o altre, volen solidaritzar-se amb tu. De vegades una paraula és la baula que t’enganxa a l’esperança. I tu en saps molt d’això. Una abraçada molt forta!

Els comentaris estan tancats.