LA REINA I EL SOLDAT, UN CONTE

Vista prèvia No s’atreví a confessar, a cap dels seus encontres, que estava sol.   S’havia inventat una companya mal·leable a la que pogués fer fugir si calia, i que el protegia però d’aquells sentiments que naixien.  També el protegia de la “llegenda negra” que queia sobre els solitaris i que era com una marca al front.  El més terrible, però d’aquella marca era que acabava traspassant la pell i cremava el cervell.  Llavors un s’ho creia que existia i l’embruix seguia el seu curs imparable.  Deixar que et cobrís la llegenda negra era com transformar-se en copa de cristall.  A tots agradava beure-hi un dia i el vi era més bo llavors. Però feia massa por trencar-la, i s’acabava guardant dins la vitrina, per si un cas.  Era més segur i més còmode beure en tassons de plàstic.  Per això quan parlaren de la soledat no pogué contar-li com li pesava ja a ell.  No podia explicar-li el dolor terrible els vespres, de com això ja no el deixava gaudir de la soledat.La soledat, fins llavors, l’havia visitat sempre en solitari i d’amagat.  Llavors però, des de que començà a somniar amb l’amor, es va permetre el luxe de visitar-lo amb la senyora Absència, que ell se l’imaginava, si l’hagués d’humanitzar, com una neohippie repija que no parava de parlar, amb el cabell tallat a lo garçon, tenyit de vermell cirera i unes ulleres de conxa negra i cristalls grocs. Soledat i Absència s’havien instal·lat a casa i dormien al llit de matrimoni, abraçades com dos amants, perquè feia fred, però amb un gest ambigu, que li feia sospitar que, en realitat, eren una sola.   Aquell vespre, cansat de vetllar el somni de les dues amants invasores, llogà una pel·lícula al videoclub : “El pacient anglès”.  Ja l’havia vista al cinema i no era de les que més li havien agradat, però hi havia dos detalls que el fascinaven : l’ambigüitat del títol – mai sabia si  pacient era adjectiu o nom -, i aquella escena on l’enamorat deixava a l’enamorada un rastre de llumins al terra del jardí per que ella el seguís i el pogués trobar.  Pensà amb el quadre de Miró “Personatges a la nit seguint el rastre fosforescent dels caragols”.Seduir-la i que ella es deixés seduir, seduir-lo i que ell es deixés seduir, sols això conformava els rastres dels caragols que havien de seguir per trobar el camí, sols això era la guia per a l’únic que en realitat desitjaven des de feia temps : tenir dins les mans quelcom bell.    Un vespre anaren a ballar, encara que ella li havia dit que no en sabia.L’únic que ser fer encara és botar a la corda.  També sé escriure a màquina.

Deia que sols podia fer coses amb el seu cos que no impliquessin perdre el ritme.  Ballar requeria llibertat, que la mà es pogués moure a un altre ritme que el peu, i el peu a un altre que la cadera, i la cadera a un altre que el coll, i el coll a un altre que la cintura.  Ballar era donar vida al cos, deixar-lo parlar a ell sol, que cada membre prengués el vol, lluny dels manaments del cap, però que tot essent lliures sabessin seguir la mateixa dansa.  Ballar era com fer l’amor.  

 Era el seu olor, mescla de tabac, ginebra i perfum, el que no volia que fugís de la seva pell, i per això no es movia. Eren les seves besades el que conservava a un racó de la boca, baix la llengua, i per això no parlava. 

Sols recordava el moment, fil per randa, un i altra cop, i no es podia avenir d’haver tornat a sentir aquell sentiment pur, aquella mateixa urgència adolescent del primer amor, el vertader i únic.  Després la dugué a casa seva.  La deixà a la seva habitació i passat el temps prudencial perquè ella cregués que respetaria el seu somni entrà a la cambra i la començà a desvestir com si fos una nena petita a qui li havien de posar un pijama i arropar dins el llit.  Feia tant de temps que no sentia aquella sensació.  Tancà els ulls deixant-se fer.  Tot dos s’atracaven als setanta anys i, en canvi, amb un sol gest, ell s’havia convertit amb un jove amorós, ella amb una nena, ambdós, la reina i el soldat, protagonistes a la fi, després de massa temps, de la seva vida.

 

[@more@]



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una comentari en l'entrada: LA REINA I EL SOLDAT, UN CONTE

  1. mulberry diu:

    El protagonista masculí és Michael Caine, bellíssim amb la seva barba d’intelectual, magistral en el seu paper de tràgic i…

Els comentaris estan tancats.