INFIDEL

Comença el 2008 i les meves infidelitats són sols de pensament. Però em permet, almanco, ser infidel en obra i abandonar el bloc.cat cansada de tants desaires. Frannia se'n va a blogger. Esper que no m'abandoneu encara.

http://frannia2.blogspot.com

 

[@more@]



5s comentaris

LA FOULE

La La Piaf canta "La foule" i jo obro la capsa de Pandora i faig el que hauria d'haver fet fa temps: esbocinar els moments passats, cada un dels intents del meu ego per desviar-me del meu destí, cada petita perversió feta carta. No renec d'aquells temps passats ni del teu amor prohibit, car dugueren als meus dies la destrucció justa i necessària per a que avui sigui qui som. M'endolceix llegir les paraules, em ruboritza constatar algunes passions, m'atemoreix la trascendència que haguessin pogut tenir. Però en aquell moment eren vàlides i sinceres, eren el nostre motor.

Mai dèies el meu nom, qui sap si per no equivocar-te, i em cosificaves tendrament. Vaig ser fruites i verdures, vaig ser estris i òrgans, vaig ser flors, astres i personatges -mai però el "mi niña" que estim-, i m'entregares una breu il·lusió de vida, un catàleg de postures i uns sentiments mesurats que en aquell moment m'ompliren. Avui, potser perquè duc massa dies aquí tancada covant la malaltia o perquè duc massa dies pensant amb la mort o perquè, de tant en tant, tornen els desitjos d'excitant seducció i sé que ja no hi caben, he trencat totes les teves cartes. Les he fet petits bocins i me les enduré lluny dins qualsevol bossa de Carrefour, que es mesclin amb els altres restes de les persones, en qualsevol femer i mai ningú pugui constatar aquella breu passió que vam viure. Però no pensis que els desprecii, no. En ferem viure una vie en rouge aquells dies, m'atracaren a l'abisme que tots tenim i em mostraren la fotografia en negatiu d'allò que volia ser, la vertadera imatge latent.

A tu et duc al meu cor, ho saps. Vas ser bo. Ets bo. I encara que ara els nostres dies es limitin a instants, cada cop més espaiats en el temps, de riures i paraules, valor el que em donares aquells dies. Però he de trencar-los, com aquell mirall de na Rodoreda, com aquell diari personal dels onze anys, com tantes volades d'aquelles aus que saps que em ronden constantment. Perquè ara la meva vida és en rose i així vull que sigui.

[@more@]



1 comentari

ARRELS

Té una hemorràgia d’arrels, la té de febres arsèniques, d’una angoixa trepadora que li nega la vida. Jeu sota una mar púrpura i plujosa, jeu sobre l’enrenou de les arrels que burxen dins el seu pit, la cruixen, la transformen en un claustre incert, en una bústia malparida que amaga una fera nedant dins d’un glop d’esperma. Salten les arrels del seu dolor, l’envolten, la fan crisàlide, graten les arrels del seu destí i la fan laica, sols un preàmbul del que hauria pogut ésser. La seva cabellera mora, nocturna i sedosa, no cobreix les nafres.

[@more@]



Comentaris tancats a ARRELS

LLAVIS PINTATS

No em maquillo quasi mai, però de petita, com totes, emprava els pintallavis de mumare davant el mirall, furtivament, breus minuts mentre em tancava al bany i fugia de la seva vigilància…

LLAVIS PINTATS, ULLS DESPULLATS  El secret del bon amor:llavis pintats de vulgar vermellcastrant la paraula (imperdible)i la closca,i els ulls despullats,niats de gavines[@more@]

Comentaris tancats a LLAVIS PINTATS

TUBERCULOSI

Som tan dolorosament anacrònica que la més greu malaltia que he patit ha estat la tuberculosi. D'això ja fa gairebé 9 anys. Era tot pell i ossos en aquell temps i n'A. em va dur a l'hospital el conte de l'anequet lleig perquè estava convençuda de que havia enmalaltit voluntariàment. Possiblement no s'equivocava. He de confessar que els meus desitjos de perfecció se m'havien anat de les mans i havia entrat en una bulímica i anorèxica espiral de destrucció. Aquells dies va nevar a Mallorca. Des de l'habitació de l'hospital, entre tossina i escopinada de sang, mirava el Castell de Bellver encapellat de neu. Em pensava que em moriria i vaig demanar a Déu que no em deixés partir encara. Tenia 25 anys i encara no havia pogut estimar sense patir. Em va fer cas, afortunadament, però una part de mi sí va morir aquells dies: la nina que va haver de viure la mort de l'anciana que tenia al llit del costat, una mort molt agre, llarga i dolorosa. Durant molt de temps després somniava que em trobava cadàvers davall del llit i dins l'armari i els calaixos. Va ser cruel aquella constatació de l'adéu d'una persona. I des de llavors, el pes de la mort m'ha acompanyat més que mai. Tots hi anam de la mà, com una mare que ens acompanya pels nostres dies, però aclucam els ulls, no volem mirar-la. No sabem quan decidirà estirar-nos i dir-nos: no, s'ha acabat, tornes a casa. No ho sabem i pot passar en qualsevol moment, abans inclús del malalt que pensa que aviat partirà. Però això no és consol, ja ho sé, per qui ja li ha vist l'ombra. Fa temps que em pregunt què ha de ser millor, partir de cop, per sorpresa, o passar una malaltia que fa que et preparis i preparis als que t'estimen, que et dóna el regal de poder acomiadar-te? Dins la seva realitat, cada opció és cruel. Envellir és preparar-se per a l'adéu i això ja és un regal. Haver mort de tuberculosi a l'any 1999 hagués estat molt romàntic. Avui, però, el romanticisme el veig al poder envellir lentament aprop dels éssers estimats i desapareixer a poc a poc per a que no es noti gaire, com la rosa que va perdent pètals dia a dia. Fa dies que no sé res de n'E. Tenia dolor, em va dir. Tinc por de telefonar-la. No sé donar consol.

[@more@]

1 comentari

TAMBÉ AIXÒ PASSARÀ

Començ l'any donant molt…tossines, dolors, mucositats, queixes, vòmits, preocupacions…però somric i confio que la bronquitis passarà aviat. Això em recorda al conte persa aquell que diu: això era un rei que va demanar als seus savis un tresor que l'alegràs quan estàs trist i l'entristís quan estàs massa alegre, Els savis van regalar-li un anell de plata amb una inscripció a dintre que deia: "també això passarà".Quan ens falla la salut res té importància. I em deman si el sofriment té sentit, si arribarà un dia que aquesta humanitat es podrà estalviar el sofriment físic. Dins tants innumerables desitjos de nou any, jo desig que hagi salut i, si no n'hi ha, que no hagi sofriment. Voldria que fos un consol.

[@more@]

Comentaris tancats a TAMBÉ AIXÒ PASSARÀ

SOBRE LA BELLESA I ALTRES INCONVENIÈNCIES

En la prehistòria la bellesa estava en la procreació, en les formes rodones de la mare terra; en la Grècia clàssica i en el Renaixement, la bellesa es trobava en la proporció i la simetria; durant el Barroc, en l'artifici; avui, potser, en la provocació i el consum. Però més enllà d'allò que diuen que és bell es troba l'esència de la bellesa. I es troba simplement en el somriure ample, en la paraula amable, en el gest acollidor. Hi ha persones molt lletges i no ho són per ser desproporcionades, o eixutes, o sense ornament ni originalitat; ho són, per desagradables. Reclam un somriure, fins i tot quan és fals, reclam la cara amable. No ho reclamaria a un animal o a un moble. Però sí a una persona. No se m'acut pitjor gest d'egoisme que el de que ni tan sols sap donar un somriure.

[@more@]

4s comentaris

ACOLLIR A L’ALTRE

L’indret on trob refugi es troba en els teus ulls que m’acolleixen. No necessit endinsar-me sota les pells de la ceba ni fingir que el tenir m’ompl. Ja no confonc valor i preu: a tu et fan pagar fins i tot per respirar l’aire que t’envolta, però la meva mirada que t’acull és de franc, però la teva mirada que m’accepta té tot el valor possible. Els teus ulls verds s’agemoleixen sota les parpelles amples i un petit allau de complaença et rodola fins a les mans, florides de lliris blancs, també un poc aspres. Me les ofereixes i, en elles, les meves ànsies fan volades de falzies estiuenques. Tenen por a abandonar-se, però tu les acarones, tu les concretes.Perquè ets diferent a mi, m’ompls i et puc veure dins totes les coses. I ara entenc la importància d’acollir a l’altre: els ulls parlen més que les boques.[@more@]

Comentaris tancats a ACOLLIR A L’ALTRE

SOBRE L’ÈXIT

Tot avui em du a reflexionar sobre l'èxit. Alguns pensen que un bloc té èxit si almanco el llegeixen diàriament 50 persones. Alguns creuen que per ser un cantant d'èxit has d'omplir places senceres, participar en tots els programes de ràdio i televisió, vendre no sé quants milions de còpies. Alguns pensen que tenir èxit en la vida és tenir dues cases, una d'elles a Mallorca, i un bon cotxe (o dos) aparcat a sota. Alguns es creuen exitosos per tenir 25 persones envoltant taula en les festes de Nadal. D'altres pensen que l'èxit és no morir als 30 anys. Però tot és relatiu. Ara m'emoción escoltant Eva Cassidy, llegint Eva Kuh, pensant que en una estona passejaré pel poble amb en B., ressant en silenci per poder tenir veu i que les paraules no se'm quedin a la gola fetes tossina de ca. Poder donar i poder rebre, això és l'èxit.

[@more@]

5s comentaris

LA REINA I EL SOLDAT, UN CONTE

Vista prèvia No s’atreví a confessar, a cap dels seus encontres, que estava sol.   S’havia inventat una companya mal·leable a la que pogués fer fugir si calia, i que el protegia però d’aquells sentiments que naixien.  També el protegia de la “llegenda negra” que queia sobre els solitaris i que era com una marca al front.  El més terrible, però d’aquella marca era que acabava traspassant la pell i cremava el cervell.  Llavors un s’ho creia que existia i l’embruix seguia el seu curs imparable.  Deixar que et cobrís la llegenda negra era com transformar-se en copa de cristall.  A tots agradava beure-hi un dia i el vi era més bo llavors. Però feia massa por trencar-la, i s’acabava guardant dins la vitrina, per si un cas.  Era més segur i més còmode beure en tassons de plàstic.  Per això quan parlaren de la soledat no pogué contar-li com li pesava ja a ell.  No podia explicar-li el dolor terrible els vespres, de com això ja no el deixava gaudir de la soledat.La soledat, fins llavors, l’havia visitat sempre en solitari i d’amagat.  Llavors però, des de que començà a somniar amb l’amor, es va permetre el luxe de visitar-lo amb la senyora Absència, que ell se l’imaginava, si l’hagués d’humanitzar, com una neohippie repija que no parava de parlar, amb el cabell tallat a lo garçon, tenyit de vermell cirera i unes ulleres de conxa negra i cristalls grocs. Soledat i Absència s’havien instal·lat a casa i dormien al llit de matrimoni, abraçades com dos amants, perquè feia fred, però amb un gest ambigu, que li feia sospitar que, en realitat, eren una sola.   Aquell vespre, cansat de vetllar el somni de les dues amants invasores, llogà una pel·lícula al videoclub : “El pacient anglès”.  Ja l’havia vista al cinema i no era de les que més li havien agradat, però hi havia dos detalls que el fascinaven : l’ambigüitat del títol – mai sabia si  pacient era adjectiu o nom -, i aquella escena on l’enamorat deixava a l’enamorada un rastre de llumins al terra del jardí per que ella el seguís i el pogués trobar.  Pensà amb el quadre de Miró “Personatges a la nit seguint el rastre fosforescent dels caragols”.Seduir-la i que ella es deixés seduir, seduir-lo i que ell es deixés seduir, sols això conformava els rastres dels caragols que havien de seguir per trobar el camí, sols això era la guia per a l’únic que en realitat desitjaven des de feia temps : tenir dins les mans quelcom bell.    Un vespre anaren a ballar, encara que ella li havia dit que no en sabia.L’únic que ser fer encara és botar a la corda.  També sé escriure a màquina.

Deia que sols podia fer coses amb el seu cos que no impliquessin perdre el ritme.  Ballar requeria llibertat, que la mà es pogués moure a un altre ritme que el peu, i el peu a un altre que la cadera, i la cadera a un altre que el coll, i el coll a un altre que la cintura.  Ballar era donar vida al cos, deixar-lo parlar a ell sol, que cada membre prengués el vol, lluny dels manaments del cap, però que tot essent lliures sabessin seguir la mateixa dansa.  Ballar era com fer l’amor.  

 Era el seu olor, mescla de tabac, ginebra i perfum, el que no volia que fugís de la seva pell, i per això no es movia. Eren les seves besades el que conservava a un racó de la boca, baix la llengua, i per això no parlava. 

Sols recordava el moment, fil per randa, un i altra cop, i no es podia avenir d’haver tornat a sentir aquell sentiment pur, aquella mateixa urgència adolescent del primer amor, el vertader i únic.  Després la dugué a casa seva.  La deixà a la seva habitació i passat el temps prudencial perquè ella cregués que respetaria el seu somni entrà a la cambra i la començà a desvestir com si fos una nena petita a qui li havien de posar un pijama i arropar dins el llit.  Feia tant de temps que no sentia aquella sensació.  Tancà els ulls deixant-se fer.  Tot dos s’atracaven als setanta anys i, en canvi, amb un sol gest, ell s’havia convertit amb un jove amorós, ella amb una nena, ambdós, la reina i el soldat, protagonistes a la fi, després de massa temps, de la seva vida.

 

[@more@]

1 comentari